Llum, càmera i… Castells! 

“Has de fer una pel·lícula de castells!”- em va dir un professor de la universitat a finals del 2010. Ell coneixia la meva afició i jo necessitava algú que m’acabés de convèncer. I és que s’han fet molts documentals relacionats amb aquest món, últimament totes les colles fan vídeos virals, però el que realment em motivava era reunir dues de les meves passions: el cinema i els castells.

Bigas Luna ja havia utilitzat la camisa vermella de la Joves per fer la primera pel·lícula on apareixia aquesta tradició tan nostra. Crec que té molta força veure castells per algú que no ho coneix, i crec que el format cinematogràfic no s’ha explotat suficientment. És cert que s’han fet moltes pel·lícules sobre infinitat de temes de la història de Catalunya, però no hem vist res sobre el fet casteller, una font molt potent de relats que expliquen millor que res els nostres valors i el nostre caràcter com a país. Així doncs, agafant com a referent “La teta y la luna”, el que volia jo era utilitzar els castells com a motor principal d’una història personal.

Després de la conversa amb el professor en qüestió, a mitjans de l’any 2011 ja tenia escrit un guió de 120 pàgines titulat “Camises cap al cel”. Després de 2 anys buscant alguna productora que aportés finançament, el projecte de llargmetratge tal com l’havia pensat es va estancar. Tot i els obstacles, però, no em vaig desanimar: Si no podia fer el llarg, començaria pel curt. I així va ser.

Així, enguany, cursant el Màster de Direcció Cinematogràfica a l’ESCAC, vaig escriure un guió de curtmetratge basat en el llarg i el vaig rodar entre els mesos de maig i juny d’aquest any. La història és una faula sobre un poble explicada des del punt de vista d’un enxaneta i narrada de tal forma que, per algú que no conegui aquest món, pugui veure la pel·lícula i empatitzi amb la nostra estimada tradició. No és un documental de la Colla Joves, sinó que la colla és l’excusa per explicar una història que podria passar a la nostra colla, o a qualsevol. L’any 2012 vaig tornar a venir regularment a la colla -l’estiu del 1999 havia vingut a assajar però feia massa activitats extraescolars i ho vaig haver de deixar- i aquest fet m’ha ajudat molt a retratar aquesta història.

L’equip de “Camises cap al cel” està format per unes 20 persones, algunes són components de la colla com és el cas del Gerard Gàllego, que n’és el tècnic de so, o l’Aura Domènech, que s’encarrega del disseny gràfic i de la difusió del projecte a través de les xarxes socials. A més, he vingut amb tot l’equip tècnic a gravar un parell d’assajos. Alguns d’ells no havien vist mai castells -alguns es pensaven que només existien els de pedra-, però en veure un assaig d’un 4 de 7 net van emmudir. “Estoy flipando, es brutal”- em va dir l’ajudant de direcció, que és de Madrid-. Aquell divendres a l’escena que vam gravar hi apareixien el protagonista (el Quim Torrell, fill de l’Helena Llagostera), la Clara Cervera (enxaneta dels Castellers de la Vila de Gràcia) i el Biel Duran. S’ha de dir que realitzar una gravació enmig d’un assaig, amb focos pel mig i actors, va ser tot un caos, però el resultat ja puc dir que ha estat molt positiu.

El dia després de l’assaig vam fer una crida perquè vinguessin castellers a la Plaça de l’Oli; s’havia de gravar una escena bastant complicada a nivell de realització: dues càmeres, entre elles una grua, i moltes accions dels personatges. Lamentablement només vam poder gravar 4 plans perquè es va posar a ploure i no va parar fins que es va fer fosc. Estic molt agraït als companys de la colla que van venir, ja que els pocs plans que vam rodar han pogut ser utilitzats. Els plans que van faltar els vam tornar a gravar un parell de setmanes després a la plaça del Blat.

Després de gravar la historia que havia escrit, era el moment d’editar i presentar-ho davant del tribunal. A finals de juliol, l’ESCAC em va donar una subvenció econòmica i la possibilitat d’enviar el curtmetratge a festivals nacionals i internacionals. Amb aquesta subvenció he pogut reescriure el guió, refer el curtmetratge, aprofitar les escenes que funcionaven de l’anterior i regravar-ne de noves. Durant la primera setmana de novembre vam tornar a la guerra, vam aprofitar per gravar les diades de Santa Úrsula i de Vila-rodona. Actualment em trobo en ple procés de muntatge, i espero que cap als voltants del mes de març pugui tenir el curt definitiu enllestit i, així, poder-lo mostrar a tota la colla i que viatgi com més lluny millor.

Per acabar, només em falta agrair a la gent de la colla que ha participat en el projecte i ens ha facilitat la feina.

-Jordi Ferré”

1 Comment

  1. Pedro Osorio 10 anys ago

    Hogulloso en haber participado
    un proyecto fantastico.
    Pedro Osorio

Leave a reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.