**Article escrit per Xavier Brotons Navarro**
A la memòria de Josep Maria Anglès Inglès, muixerrillo de debò i, sobretot, bon amic
«Són bojos, aquests!». Aquesta crec que va ser la primera descripció que vaig sentir de les qualitats i característiques castelleres de la **Colla Joves Xiquets de Valls**: simple i contundent, me la va regalar un forner vilafranquí, membre dels Castellers de Vilafranca, en una conversa informal. Devia ser el matí de la diada de Sant Fèlix del 1990 o 1991 i jo visitava la Senyora Vila en companyia d'un amic. Vam entrar en un forn per comprar alguna llaminadura per al nostre esmorzar i vam començar a conversar amb l'esmentat flequer. Li vaig preguntar, colla per colla, per les previsions de l'actuació de l'endemà (aleshores, aquest tipus d'informació era molt més difícil d'obtenir que no pas ara) i va ser quan m'escampà la frase que encapçala aquest escrit: en la seva brevetat, la sentència resumia a la perfecció dos trets que se us solen assignar —sovint, cal dir-ho, de manera tòpica—: la imprevisibilitat i la genialitat, és a dir, la capacitat de protagonitzar el millor, però també el pitjor.
Si la memòria no em falla, crec que la meva primera diada de Santa Úrsula a plaça va ser la del 1991. Va ser una primera tasta del que anys després viuria a l'emblemàtica plaça del Blat, perquè en aquella ocasió la Colla Vella va aconseguir tornar a descarregar, deu anys després i de manera èpica, el 4 de 9. L'any següent, l'actuació que tanca oficialment la temporada dels Xiquets de Valls reunia molts al·licients: la **Colla Joves** feia tres setmanes escasses que havia obtingut un triomf brillantíssim al Concurs de Tarragona amb la primera tripleta màgica de l'època moderna. Aquesta victòria, però, es va convertir aviat en una arma de doble tall, sobretot quan el sorteig —beneït sorteig!— determinà que fos la Colla Vella qui obrís plaça. El cas és que la colla de la camisa rosada, ronda a ronda, va aconseguir sumar també l'anhelada tripleta descarregada, cosa que representà en tot moment una gran pressió per a la Joves: els vermells van anar a remolc durant tota l'actuació i, a més, amb molt a perdre, a diferència dels seus rivals.
**3 de 9 amb folre amb figuereta, descarregat per Santa Úrsula 1992**
Recordo que, des del primer moment, l'ambient a plaça era elèctric, i la temperatura hi va pujar diversos graus molt aviat: em van impressionar, especialment, aquelles mirades desafiants als balcons per part d'alguns components del tronc de la Joves cada vegada que descarregaven un castell i igualaven, així, l'aposta de la Vella. Com també vaig constatar que el públic vallenc simpatitzava molt sobretot amb la Colla Vella, com ho demostraven els aplaudiments, els crits i les celebracions provinents de tots els racons de la plaça, inclosos els balcons esmentats abans (anys després, vaig sentir dir el bo de Pere Toda, muixerrillo —i periquito— empedreït: «Nosaltres som l'Espanyol de Valls!»: una altra vegada, una sentència plana i contundent que diu molt en pocs mots).
De les moltes diades de Santa Úrsula que vaig viure més endavant, en vull destacar algunes, sobretot del lustre que tancava el segle XX: probablement en guardo un record més intens perquè aquells van ser uns anys inoblidables dels quals molts en fórem privilegiats espectadors, en ple boom del món casteller, i perquè personalment hi vaig estar molt implicat professionalment, fent periodisme casteller en diversos mitjans: Avui, Vespres castellers (a Canal Blau TV de Vilanova), Plaça castellera (a Ona Valls Ràdio del bon amic Ramon Font)...
La primera és la del 1994, un altre any decisiu en la història dels castells. La cursa pel **2 de 9** havia aixecat una expectació com mai, fins al punt que el meu germà gran, que no segueix els castells, em va voler acompanyar a la diada. Tinc un record nítid d'aquell dia: quan ens dirigíem cap a la plaça del Blat, al Pati ens vam trobar l'amic Josep Maria Estil·les. Ens vam saludar, li vaig desitjar sort i li vaig demanar com es presentava l'actuació: amb un gest de concentració dibuixat a la cara però alhora amb tranquil·litat, em va deixar anar: «Preparats per sortir al ruedo!».
Quatre anys després, la plaça del Blat va ser l'escenari d'una diada de Santa Úrsula ben estranya: tots els que hi érem estàvem alhora pendents —transistor a l'orella— del que s'esdevenia a la plaça del Vi de Girona. Recordo perfectament aquesta imatge: des d'un balcó de l'Ajuntament, fent la retransmissió per a Ona Valls, veig el Fede, descalç, a peu de pinya, a punt de muntar al **5 de 9** (que es carregaria), quan de cop corre per la plaça, com la pólvora, la notícia que els Minyons han descarregat el **4 de 9** net a més de 150 quilòmetres de distància del bressol casteller.
Més enllà d'escriure les meves impressions sobre l'actuació de la Joves en algunes diades de Santa Úrsula de les quals he estat espectador a plaça, vull acabar aquest escrit fent esment (de reconeixement, de record i d'admiració) d'alguns castellers de la colla amb qui he fet amistat després d'uns quants anys de voltar per places, estudis de ràdio i platós de televisió: l'inoblidable Andreu Montserrat, a qui tant m'agradava escoltar i de qui tant vaig aprendre; Josep M. Estil·les, excel·lent casteller i persona; Miguelín de Haro, el meu primer ídol casteller (segurament gràcies a les seves intrèpides figueretes al **3 de 9** quan ningú més n'hi feia); Rosa Díaz i Carme Guerra, que vaig conèixer en una de les primeres gravacions de Vespres castellers; Salvadoret; Quico Fabra; el malaguanyat Josep M. Anglès, amb qui solia parlar cordialment de castells, cinema i política, i ens deixà massa aviat; els seus cosins, els germans Joan i Quico de Cabra; Tomàs Gormaz; Josep Fernández...
Deixo per al final, expressament, el Fede Gormaz. Sovint s'ha dit que la **Colla Joves** ha tingut sempre grans castellers: és cert, però probablement aquesta afirmació es pot estendre a força altres colles. Sigui com vulgui,