Article escrit per Josep Bargalló, historiador casteller.
En aquests articles que els amics de la Joves ens han encarregat a gent diversa perquè parlem de les nostres vivències de les actuacions de la colla en les grans diades, m'han demanat que ho faci del Concurs de Tarragona. Diguem-ne que no em va estranyar gens la tria de la diada. Al Concurs hi he fet de tot: de casteller, de jurat de plaça i de taula, de comentarista de ràdio i de televisió, locutor i, també, d'autoritat. I la proposta d'un nou format que l'actualitzés i el revitalitzés, la Biennal que va començar a posar-se en pràctica el 2012.
Estic convençut, però, que, per a molta gent del món casteller —ja amb uns quants anys, això sí—, continuo essent aquella veu que deia «Colla Joves Xiquets de Valls, digueu-nos quin castell intentareu». Una veu que em permetia veure des d'un lloc de privilegi tot el que passava a la sorra de la plaça. Veure i viure, com els tres concursos consecutius guanyats per la colla el 1988, el 1990 i el 1992, que vaig poder narrar des d'abans de començar, amb els primers castellers que entraven a plaça, fins a l'últim moment, amb un lliurament de premis que mai no ha acabat de quedar rodó.
El Concurs és, realment, una diada especial, única i singular. Primer pel lloc, absolutament aliè i estrany al fet casteller, però idoni per la neutralitat —no pertany a cap entorn urbà que sigui propi de cap colla— i per la mateixa disposició escenogràfica, que no té res a veure amb la resta. També perquè és l'única que és cada dos anys. I perquè no n'hi ha cap altra que aculli tantes colles, ni que duri tant, ni que permeti veure tants de castells. I perquè també és l'única en què la innata competitivitat de les colles a plaça es tradueix en unes normes escrites i un resultat final. I, encara, de fa uns anys, perquè és una diada que, de fet, dura més d'un dia. És el marc de grans actuacions, d'intents al límit —o més enllà i tot—, d'èxits insospitats i d'ensopegades memorables. D'esclats immensos d'alegria. De diades històriques inoblidables. I de moments de tensió de vegades també massa singulars.
Per tot això, hi ha colles que porten en l'ADN ser anticoncurs —amb més o menys radicalitat—; d'altres que hi van amb un esperit plenament participatiu però sense entrar a fons en la idiosincràsia —fan la millor actuació que poden i encara més, però se situen als marges d'aquella tensió més competitiva—; i unes quantes que troben en totes aquestes singularitats un espai on portar els propis valors al màxim. Que s'hi troben com a casa.
I, si hi ha colles que porten en l'ADN tot el que el concurs representa, la Joves n'ha estat —i n'és— de les capdavanteres. No vull dir que més que cap altra colla, però sí que gosaria dir que cap altra colla més.
A la sorra tarragonina —ja fos la d'una plaça de braus en plena decadència o la de la renovada TAP—, la Joves hi ha anat sempre a donar-ho tot i a competir fins a l'últim alè. Patint i gaudint, assolint grans èxits i vivint doloroses caigudes. Fent història, com en el Concurs de 1992, quan l'actuació de la Joves va obrir una nova etapa en la ja llarga trajectòria del fet casteller: el 3 i 4 de 9 amb folre i el 5 de 8 que hi van descarregar eren la millor actuació del segle. Així, sense pal·liatius. Cap colla no havia aconseguit descarregar aquests tres castells en una mateixa actuació. Va ser el que es va anomenar «la tripleta màgica» i ningú no discuteix que va obrir un nou període per a un fet casteller que avançava a marxes forçades cap a noves fites, com es va poder continuar comprovant no massa dies després, per Santa Úrsula d'aquell mateix 92. Tots els que estàvem aquell matí a Tarragona vam ser conscients del moment que la Joves ens havia regalat.
Viure la primera tripleta màgica des de la talaia com a locutor del Concurs va ser tot un privilegi. I poder-hi posar veu encara més. És clar que, des d'aquella talaia, també em va tocar viure alguns moments polèmics i de tensió continguda —i per contenir—, ADN Concurs pur. Hi ha una imatge que la tinc gravada. No puc recordar ben bé l'any ni quin va ser el castell concret, però la imatge la conservo nítida. Havia acabat d'anunciar de la manera més asèptica possible que el Jurat havia considerat no carregat un castell tirat per la Joves. Havia estat una deliberació llarga —amb l'ajuda dels migrats mitjans tècnics que hi havia en aquells anys— i la plaça l'havia seguida en silenci, expectant. Tot va ser fer l'anunci i esclataren les emocions i els sentiments, aplaudiments i xiulets a doll, a les grades i a la sorra. I tothom mirant cap a la veu. Enmig de la cridòria, un casteller de la Joves, ja gran, es va enfilar esgraons amunt en direcció cap a aquella mena de tarima amb balconet on érem els jurats i els serveis tècnics. Molt més àgil del que hauria semblat per l'edat i amb una cara ben enrojolada. I remugant de manera prou audible. Un dels que era amb mi, com a suport, em va dir: «Ei, vigila». I jo li vaig respondre: «No pateixis gens». Era el Joan Guasch, Bondeu. Compartíem militància republicana i independentista —en aquells anys que no és que fóssim molts i tots ens coneixíem—. És clar que jo sabia que, per molta companyonia militant que tinguéssim, el Bondeu era, per damunt de tot, un home de la Joves i es devia a la camisa vermella. I també sabia que, encara més, era una excel·lent persona, com el renom constatava. No es va deixar convèncer de l'encert de la decisió del Jurat —això mai—, però va tornar a baix, amb la colla, a intentar de nou el castell. «No voleu caldo, doncs dues tasses!».
Pur ADN Joves, pur ADN Concurs.