Alguns ens diran que hem fracassat.
I tenen raó?
A veure què diu el diccionari.
El DIEC defineix el fracàs com: «Èxit del tot dolent, desastrós». I l'èxit com: «Manera bona o dolenta de sortir algun afer, alguna empresa, alguna actuació, etc.».
És a dir, per a nosaltres, fracassar és que alguna actuació surti del tot dolenta.
Però compartireu amb mi que no és el cas, oi? Estarem d'acord que no hem fracassat! No s'han assolit tots els objectius, però n'hem assolit d'altres i sobretot hem assolit aquelles fites i metes intermèdies que sí que ens permetran arribar als objectius finals.
I ara què? Doncs ara toca ser valents.
I què és ser valent?
El DIEC ho defineix com: «que té coratge a emprendre grans afers, a afrontar els perills sense por». (Aquí hi difereixo una mica, ja que considero que la por sempre hi és, simplement que la valentia et permet afrontar-la).
Per tant, toca ser valents, encarar les nostres pors, pors a caure, pors a equivocar-nos, pors a no assolir els objectius. Toca ser valents i demostrar que, encara que no sempre surtin les coses bé, seguirem intentant-ho!
I per què?
Doncs perquè tenim confiança. La confiança que es defineix com, entre altres coses: «Seguretat de qui compta amb el caràcter, la capacitat de qui compta amb si mateix, amb alguna cosa».
I la tenim, oi?
Confiem en nosaltres, en els nostres castellers, la nostra canalla, el nostre cap de colla, els nostres grallers, les espatlles que trepitgem, els peus que ens trepitgen, l'espatlla que ens falca, el pit que tenim darrere... Hi confiem!
Doncs ja sabeu què toca: valentia i confiança.
Els objectius acabaran arribant.
Jordi Pallarès Serra
Aixecador del Concurs del 92.
Bloc