Batecs vermells a la plaça del Blat

Jordi Bertran, gestor cultural i professor de la Universitat Rovira i Virgili.

La invitació a escriure aquest article demanava que l’emmarqués en Sant Joan, però he de fer unes prèvies que formen part de les meves experiències envers la Colla Joves Xiquets de Valls. Enguany fa 40 anys que vaig viure en la seva pròpia plaça la primera actuació, de què soc conscient, amb la Joves jugant un paper cabdal. Me’n recordo perquè tenia 15 anyets i era el primer cop que, des de Tarragona, agafava l’autocar de línia amb els cosins per anar a la Diada de Santa Úrsula. Era el 1981 en el dia que s’obrien les portes de la 2ª època d’or dels castells i es feia amb tots els honors al bressol, la plaça que les fotografies havien engrandit i que els textos de Pere Català Roca i d’Eloi Miralles, a qui aleshores no coneixia personalment, havien transportat a la glòria historiogràfica. Tinc ben present que ens situàrem a l’avui denominada frontera, amb unes colles més reduïdes d’efectius que ara. Allà on les essències es viuen amb tota la plenitud, on el batec de cada camisa fa tremolar el terra de la bombonera dels castells. Allà on les mirades es creuen emulant batalles èpiques. Allà on no sols és important descarregar les construccions sinó també sortir victoriós per damunt de l’altra colla.
Abans d’aquell dia gran, però, havia vist les camises vermelles al concurs de Tarragona o en les «manifestacions» que es va alternar amb el certamen a la plaça de toros. En algun cas era tan petit que prou faig de tenir una nebulosa d’imatges de colors, en un matí que per als tarragonins era festa gran. A la plaça s’hi anava equipat per passar-lo al sol, i els petits el gaudíem més pel caire extraordinari que pel que enteníem. En canvi, el concurs de 1980 fou tota una altra cosa. Havia entrat a l’arena amb la Jove dels Xiquets de Tarragona, la colla lila que s’havia estrenat aquell mateix Sant Magí. Era com si ja fossis gran perquè anaves sense els pares i els tiets, que és amb qui normalment veies castells. Encara no duia camisa. Aleshores ens feien suar un llarg període abans de rebre el preuat trofeu. La Joves fou la vencedora, gràcies a carregar el 5 de 8, que completà per Santa Úrsula de l’any següent. El 3 i el 4 de 8 l’acompanyaren.
Encara vaig compartir plaça el 1981 a les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela en la 1ª Trobada de Colles Castelleres. Fou la del carrer Abat Llort i també l’ocasió en què la plaça del Blat s’obria a les colles d’arreu per alçar pilars. Era un matí que el protagonisme quedava repartit. Una cita que respirava els aires frescos dels albors de la democràcia. Després de 1981, vaig trobar la Joves en altres places sobretot a Valls, per Sant Fèlix a Vilafranca i al concurs de Tarragona. Potser em quedo amb la Santa Úrsula de 1986 amb el primer 3 de 9 amb folre descarregat de la 2ª època d’or. Havien passat 5 anys per gaudir de l’«l’altre» castell de nou descarregat.
Convivència a Valls
Des de 2007 en què l’Ajuntament em proposà dirigir artísticament les Decennals de 2021, les relacions amb els diables vermells han tingut una altra perspectiva. No vull deixar de fer èmfasi en l’entusiasme de la colla davant aquelles Decennals, i amb la presidència de l’afable Josep Fernàndez, el lideratge de l’Helena Llagostera com a cap de colla, i la constància de la Rosa M. Rovira en la nova Comissió dels Xiquets de Valls. D’aquelles Decennals han quedat no sols la Fundació gestora, sinó també la comissió, els projectes sorgits com el Simposi Casteller –amb l’edició de les actes– i la FiraCastells, ambdós camí de les 10 edicions, i idees consolidades la darrera dècada com el retrobament de les rondes a l’antiga en les Completes de Sant Joan, la conversió de la Firagost en una cita de primera, l’Ambaixadora dels Xiquets de Valls en les prèvies de Sant Joan o el sorteig cerimonial de la diada del 24. Tot plegat ha contribuït perquè Valls sigui considerada una ciutat on, a més de bastir els grans castells, també s’exerceix el rol capdavanter de les activitats culturals sobre les arquitectures humanes.
Després de les Decennals vaig continuar vinculat a l’organització de les diades i al conjunt del vessant casteller vallenc. Per Sant Joan tot comença a Valls, en diem. La medul·la castellera ho fa a Completes, la nit més màgica de l’any torraire i una de les més intenses del panorama festiu. A la sortida de la cerimònia, les camises vermelles volen fer la competència a l’esclat multicolor dels focs que cobreixen la nit més curta. També aquí s’estableix el particular duel entre colles, entre pilaners, que enmig de la tempesta d’emocions i de sons rememoren l’ADN més pregon d’aquest patrimoni cultural immaterial de la Humanitat. La simplicitat d’un pilar contribueix a la catarsi d’aquests instants breus però corprenedors. Després de les balladetes, la Joves aixecarà el seu primer castell de manera simultània a la seva rival, en el sistema de rondes antigues, que no necessàriament vol dir alhora. Però en la primera construcció les colles acostumen a coincidir. L’estètica d’aquesta actuació és única en un plaça que, impregnada de la pólvora cremada fa pocs minuts, olora a brasa del foc del Canigó, viu en un dels extrems. Arquitectures amb aromes atàviques, viscudes com enlloc.
No hauran passat ni 12 hores que els del carrer d’en Gassó tornaran a entrar a la plaça. Un whatsapp m’avisa que la colla ha sortit del local i que camina cap al xamfrà de les Peixateries i la Cort. Allí s’atura per esperar la indicació per entrar a plaça, on ocuparan la posició més propera a la porta de Sant Joan. És el moment de desitjar sort al cap de colla, al president, al delegat de la comissió, enmig de la gernació que entra a ritme de la gralla i el timbal. Durant l’actuació el millor que pot succeir és que no hagi de parlar amb el cap perquè significarà que tot ha anat rodat. Si hi ha llenya, pertocarà cooperar en la gestió sanitària i parlar per veure com continuarà tot plegat, perquè Sant Joan és sinònim de rondes vallenques, en què en cada colla pot efectuar fins a tres peus per castell abans de sonar les gralles. Així mateix, en cas que una construcció quedi en intent o en intent desmuntat havent sonat les gralles, pot provar-ne una segona en la mateixa ronda, abans que passi el torn a l’altra colla. Tot un univers del qual les colles en són custòdies i garants i que fora de la plaça del Blat compta amb més detractors que defensors.
Des de la frontera copses l’ànima amb què les dones i els homes de la Joves s’apleguen a la pinya. Acostumen a ser menys efectius que l’altra colla però això no els resta valor, ans al contrari. Les arengues dels caps de colla vermells produeixen un efecte multiplicador entre les seves files, que fa que l’altra agrupació sempre hagi d’estar amatent. No descobriré res si escric que els visitants sovint opinen que la plaça és més favorable a l’altra colla, sobretot a l’hora d’expressar-se públicament amb reconeixements sonors. Però seria injust no posar de manifest que els del cantó de Can Sagarra s’han endut ovacions de gala que et queden gravades a la memòria. La darrera Santa Úrsula amb actuació a plaça, la de 2019, és un exemple de com la Joves entén aquest ecosistema: no arronsar-se davant les adversitats, superar els cops i el dolor de les caigudes, batallar amb el rival fent castells. Per molts anys més!