Són bojos, aquests! La Colla Joves en les “meves” diades de Santa Úrsula

Article escrit per Xavier Brotons Navarro

A la memòria de Josep Maria Anglès Inglès, muixerrillo de pro i, sobretot, bon amic

“Són bojos, aquests!”. Aquesta crec que va ser la primera descripció que vaig sentir de les qualitats i característiques castelleres de la Colla Joves Xiquets de Valls: simple i contundent, me la va regalar un forner vilafranquí, membre dels Castellers de Vilafranca, en una conversa informal. Devia ser el dejuni de la diada de Sant Fèlix del 1990 o 1991 i jo visitava la Senyora Vila en companyia d’un amic. Vam entrar en un forn per comprar alguna llepolia per al nostre esmorzar i vam entaular conversa amb l’esmentat flequer. Li vaig preguntar, colla per colla, per les previsions de l’actuació de l’endemà (aleshores, aquest tipus d’informació era molt més car d’obtenir que no pas ara) i va ser quan m’amollà la frase que encapçala aquest escrit: en la seva brevetat, la sentència resumia a la perfecció dos trets que se us solen assignar –sovint, cal dir-ho, de manera tòpica—: la imprevisibilitat i la genialitat, o sigui, la capacitat de protagonitzar el millor, però també el pitjor.

Si la memòria no em falla, crec que la meva primera diada de Santa Úrsula a plaça va ser la del 1991. Fou un primer tast del que anys després viuria a l’emblemàtica plaça del Blat, perquè en aquella ocasió la Colla Vella va aconseguir tornar a descarregar, deu anys després i de manera èpica, el 4 de
9. L’any següent, l’actuació que tanca oficiosament la temporada dels Xiquets de Valls reunia molts al·licients: la Colla Joves feia tres setmanes escasses que havia obtingut un triomf brillantíssim en el Concurs de Tarragona amb la primera tripleta màgica de l’època moderna. Aquesta victòria, però, es va convertir aviat en una arma de doble tall, sobretot quan el sorteig –beneït sorteig!— determinà que fos la Colla Vella qui obrís plaça. El cas és que la colla de la camisa rosada, ronda a ronda, va aconseguir sumar també l’anhelada tripleta descarregada, cosa que representà en tot moment una gran pressió per a la Joves: els vermells van anar a remolc durant tota l’actuació i, a més, amb molt a perdre, a diferència dels seus rivals.

3d9f amb figuereta, descarregat per Santa Úrsula 1992

Recordo que, des del primer moment, l’ambient a plaça era elèctric, i la temperatura hi pujà diversos graus molt aviat: em van impressionar, especialment, aquelles mirades desafiants als balcons per part d’alguns components del tronc de la Joves cada vegada que descarregaven un castell i igualaven, així, l’aposta de la Vella. Com també vaig constatar que el públic vallenc simpatitzava molt majoritàriament amb la Colla Vella, com ho demostraven els aplaudiments, els crits i les celebracions provinents de tots els racons de la plaça, inclosos els balcons esmentat adés (anys després, vaig sentir dir al bo de Pere Toda, muixerrillo –i periquito— empedreït: “Naltros som l’Espanyol de Valls!”: una altra vegada, una sentència plana i contundent que diu molt en pocs mots).

De les moltes diades de Santa Úrsula que vaig viure més envant, en vull destacar algunes, sobretot del lustre que tancava el segle XX: probablement en guardo un record més intens perquè aquells van ser uns anys inoblidables de què molts fórem privilegiats espectadors, en ple boom del món casteller, i perquè personalment hi vaig estar molt implicat professionalment, fent periodisme casteller en diversos mitjans: Avui, Vespres castellers (a Canal Blau TV de Vilanova), Plaça castellera (a Ona Valls Ràdio del bon amic Ramon Font)…

La primera és la del 1994, un altre any decisiu en la història dels castells. La cursa pel 2 de 9 havia aixecat una expectació com mai, fins al punt que mon germà gran, que no segueix els castells, em va voler acompanyar a la diada. Tinc un record nítid d’aquell dia: quan ens dirigíem cap a la plaça del Blat, al Pati ens vam trobar l’amic Josep Maria Estil·les. Ens vam saludar, li vaig desitjar sort i li vaig demanar com es presentava l’actuació: amb un gest de concentració dibuixat a la cara però al mateix temps amb tranquil·litat, em va deixar anar: “Preparats per sortir al ruedo!”.

Quatre anys després, la plaça del Blat va ser l’escenari d’una diada de Santa Úrsula ben estranya: tots els que hi érem estàvem alhora pendents –transistor a l’orella— del que s’esdevenia a la plaça del Vi de Girona. Recordo perfectament aquesta imatge: des d’un balcó de l’Ajuntament, fent la retransmissió per a Ona Valls, veig el Fede, descalç, a peu de pinya, a punt de muntar al 5 de 9 (que es carregaria), quan en sec corre per la plaça, com la pólvora, la notícia que els Minyons han descarregat el 4 de 9 net a més de 150 quilòmetres de distància del bressol casteller.

Més enllà d’escriure les meves impressions sobre l’actuació de la Joves en algunes diades de Santa Úrsula de què he estat espectador a plaça, vull acabar aquest escrit fent esment (de reconeixement, de record i d’admiració) d’alguns castellers de la colla amb qui he fet amistat després d’uns quants anys de voltar per places, estudis de ràdio i platons de televisió: l’inoblidable Andreu Montserrat, a qui tant m’agradava escoltar i de qui tant vaig aprendre; Josep M. Estil·les, excel·lent casteller i persona; Miguelín de Haro, el meu primer ídol casteller (segurament gràcies a les seves intrèpides figueretes al 3 de 9 quan ningú més n’hi feia); Rosa Díaz i Carme Guerra, que vaig conèixer en una de les primeres gravacions de Vespres castellers; Salvadoret; Quico Fabra; el malaguanyat Josep M. Anglès, amb qui solia parlar cordialment de castells, cinema i política, i ens deixà massa aviat; els seus cosins, els germans Joan i Quico de Cabra; Tomàs Gormaz; Josep Fernández…

Deixo per al final, expressament, el Fede Gormaz. Sovint s’ha dit que la Colla Joves ha tingut sempre grans castellers: és cert, però probablement aquesta afirmació es pot estendre a força altres colles. Sigui com vulgui, i admetent d’entrada que és feina impossible –i segurament també absurda— intentar trobar el “millor casteller” (igual que en el cas de futbol, ¿qui ha vist actuar els castellers de tots els temps per emetre una sentència d’aquesta categoria?), penso sincerament que el Fede s’acosta molt a aquesta qualificació de màxima excel·lència: qualitat tècnica, compromís, identificació amb la colla, carisma, confiança que transmet als seus companys, humilitat… En definitiva, el tipus de casteller que voldrien tenir totes les colles.

Per molts anys i per moltes Santes Úrsules, “jóvens” Xiquets de Valls!