Visió d'una incorporació recent

Recordo que de ben petita el meu pare em portava a la Plaça del Blat a veure castells. Jo era tant petita que no tenia simpatia per cap colla, ni tenia coneixement de la rivalitat que existia. Em vaig fer gran i vaig deixar d’anar a veure castells, però amb el pas dels anys alguna cosa va canviar.

Un 9 de juny de 2012 passejava pel Pati de Valls i vaig veure molts castellers. Em van explicar que era la Diada del Pati de la Colla Joves Xiquets de Valls. Actuaven amb els Castellers de Lleida i els Minyons de l’Arboç. M’hi vaig quedar i allà va ser on va començar tot. Vaig sentir quelcom especial quan van començar a tocar les gralles. No sabria com explicar-ho en paraules. A partir d’aquesta diada vaig començar a seguir la Colla Joves per alguns pobles. També vaig assistir a actuacions d’altres colles, però hi havia alguna cosa molt especial que em va fer seguidora al màxim dels de la camisa vermella.

Aquell 2012 era any de Concurs de Castells a la ciutat de Tarragona. Tenia clar que hi volia anar. Vaig poder convèncer a una amiga perquè m’hi acompanyés perquè a cap de les meves amistats els hi agraden els castells. I allà va ser on vaig veure que jo no volia estar a les grades. Volia estar a baix a plaça amb tota aquella gent que celebrava haver quedat en segona posició. Empatats amb la colla rival, sí, però hi seguia havent allò que em feia posar la pell de gallina al veure els castells de la Joves de Valls. Després d’aquesta edició del Concurs, va arribar Santa Úrsula on els vermells van carregar el 4de9net i a més, era la primera actuació  en que feien tres castells superiors al 3de9f.

Ja hi havien alguns castellers que m’havien vist a bastantes places i em deien: “A veure quan vens als assajos!” Sempre m’ho prenia de broma perquè pensava que no hi pintava res en un assaig. Finalment, vaig decidir anar-hi. Vaig quedar amb una amiga de la meva germana que portava un parell d’anys a la colla. Em feia molta vergonya anar-hi sola. Bé, doncs després d’aquell dia ja no he deixat d’anar-hi. He anat a totes les diades i a tots els assajos. Sempre havia sentit que una colla castellera és com una família. Pensava que era un tòpic, però és que realment és així. He vist gent amb problemes que se’ls ha ajudat al màxim. Quan la canalla et coneix, és fantàstic que et rebin als assajos amb una gran abraçada. I escoltar les vivències de la colla per part dels més veterans és impressionant. Acabes fent gran amistat amb gent de totes les edats i només esperes els dies d’assajos i diades per anar amb la colla i desconnectar. D’alguna manera et fa oblidar els problemes del dia a dia i també passar una bona estona amb gent fantàstica. Fins el dia en que et donen la camisa i entens que tots i totes tenim un paper a la colla. És fantàstic veure com s’aconsegueix un repte que t’has marcat a inici de temporada. Sempre assajant i treballant al màxim per poder aconseguir-ho. I és que el potencial d’aquesta colla és realment bestial. El dia que vàrem descarregar el primer 4de9net a la Plaça del Blat tot fent la millor actuació de la història a Valls, va ser quan vaig comprendre que no podria concebre la vida sense els castells d’aquesta colla, ni sense totes aquestes grans persones que he conegut. Petits, joves i grans. No sabia perquè plorava, però se’m van escapar unes quantes llàgrimes. L’esforç de tota una temporada va donar el seu fruit.

Si busqueu una activitat per conèixer gent, marcar-vos reptes, aconseguir metes, plorar d’alegria, riure, oblidar-vos dels problemes del dia a dia, ser feliç amb una abraçada de la canalla de la colla, veure com creixem dia a dia, compartir moments amb molta gent; aquest és el teu lloc. Sembla que si no tens amics a la colla o si no formes part d’una tradició familiar arrelada a la colla, no hi pugis accedir. És totalment fals, ja que tothom té un lloc a la colla. Tot el que jo pensava que eren tòpics, són coses realment de veritat. Et reben amb els braços oberts i com més serem, més reptes podrem assolir! I és que l’alegria de la feina ben feta no es pot pagar amb res del món!

Idoia Foraster Franch

Foto: Aura Domènech