Pioneres sense ser-ne conscients

Pioneres sense ser-ne conscients

Aquesta no pretén ser una crònica ni exhaustiva ni objectiva de l’entrada de les dones a la Colla Joves Xiquets de Valls, sinó simplement un testimoni personal a mode retrat en moviment dels darrers quaranta anys, sí ja en tinc 40! Construït a base de records inconnexos i de vivències. De fet, la història de l’entrada de les dones a la Colla Joves s’ha construït així, a partir de petits avenços que ni tan sols les protagonistes eren conscients que s’estaven produint. A la nostra colla hem trencat sostres de vidre, malgrat que no era fàcil, malgrat el pes de la tradició, malgrat haver nascut i renascut amb una lògica totalment masculinitzada. Tot i això hem estat capaços entre tots d’avançar i d’aconseguir fites, que fa no tants anys era inimaginable que poguéssim aconseguir.
No tinc una imatge nítida ni clara de quin va ser el meu primer contacte amb els castells, de la mateixa manera que no recordem el primer àpat o els primers passos de la nostra vida . Les primeres imatges que tinc de la colla, més enllà d’alguns castells a plaça –als 80 les dones i la canalla que no pujava s’acostumaven a quedar a casa- i alguna festa al local, són els dinars de final de temporada a la Masia Vallense. Vivíem a prop, i quan era l’hora del cafè, podíem anar fins aquell dinar on de manera molt i molt majoritària hi havia homes, tot i que alguns (uns pocs) hi anaven acompanyats, sense que això no em cridés mai l’atenció.
Va ser l’any 87 quan vaig entrar a formar part de l’Escola de Grallers de la Colla Joves Xiquets de Valls, per cert, una escola pionera, que ja des de des dels seus inicis0 va ser una de les portes d’entrada de les dones a la colla: Isa Torreblanca, Marta Pallarès, Sílvia Nolla, Montse Ramon o Montse Trilla van ser algunes de les primeres. Una entrada que va tenir certes dificultats, perquè ja se sap que els canvis no són mai fàcils. A tall d’anècdota, però que penso que retrata molt bé quina era la realitat i la mentalitat de l’època: el 1985, la colla va viatjar al carnaval de Venècia i aquell viatge només el van fer homes. El Lluís Queralt, pare de l’Íngrid Queralt que en aquell moment formava part de l’Escola de Grallers es va enfadar moltíssim perquè els responsables de la colla no van deixar viatjar la seva filla. Massa responsabilitat endur-se una noia jove en mig de tants “homenots”, van argumentar.
En aquell moment, a la nostra entitat hi havia alguns noms propis que –això sí, sense camisa- havien aconseguit fer-se un lloc en aquell món d’homes: la Dolors Giró “Picona”, la recordo com la seguidora més entusiasta de les nostres actuacions, recordo poques persones amb tanta passió i vehemència defensant els nostres colors; el 1991 és important pel fet que l’assemblea ordinària del febrer incorpora a Paquita Trenchs pel càrrec de responsable d’atencions socials i festes, era la primera dona que entrava a formar part d’una junta; també tinc molt present –perquè així m’ho explicaven- que la Francesca (Paquita) Serra era la qui més alçava la veu i a cada assemblea s’aixecava a preguntar: “per què les dones de la colla no tenim camisa?”. De fet, la Paquita formava part d’aquest univers de dones –en el rol d’acompanyants- que gràcies a la compra del local van començar a canviar la fesomia de la nostra entitat: la dona de l’Angelet (Rosa), la de l’Isaac (Ana), la del “Basco”(Pilar), la de l’Estil·les (Mari Àngels), la del Cinto (Dolors), la del Benedicto (Leonor), la del Tomàs Gormaz –tiet- (Encarna), la Rafela i totes les que em descuido, que segur que són moltes, van ser també pioneres.

També al tronc

A mitjans del 80, va ser l’Helena Llagostera la primera a trencar aquest sostre de vidre a la nostra colla. Va ser la primera a tenir camisa i alhora la primera a pujar al tronc. No li va ser gens fàcil. Primer ho va haver de fer d’amagat dels de casa perquè, encara que ara ens costi molt d’entendre, això dels castells era cosa de “xicotots”. Després, va haver-se de guanyar el lloc en un entorn poc avesat a la presència femenina. Tot i així, la seva tossuderia, en el sentit més positiu del terme, la va convertir en la primera dona del món casteller en pujar a un castell de nou (1988).

El paper de l’Helena, juntament amb l’aparició dels Minyons de Terrassa, que des del minut zero van incorporar dones sobretot als troncs, però també a les pinyes, va ajudar a fer que a la nostra colla es comencessin a flexibilitzar els esquemes. Després de l’Helena van venir altres nenes i noies com la Sandra Martínez, la Isa Jiménez del Corral i la Montse de l’Arboç (neta del Feliu). La Sandra i l’Isa van formar part dels pisos més alts de la mítica tripleta del Concurs del 92. La Sandra a dosos i la Isa a sisens. Poc després, la temporada 93. s’estrenava d’aixecadora la meva cosina Eva Guerra. A partir d’elles, la feminització de les nostres estructures fins al pis de sisens -després m’hi referiré- ha estat una constant. Només cal que mirem els últims pisos del 3de9 sense folre de Santa Úrsula 2019.

A crosses, per necessitat!

La irrupció de les dones als troncs va anar seguida de les primeres dones a la pinya. La primera que va fer de crossa a la nostra colla va ser la Núria Masdeu. Filla de casteller, la Núria havia sigut grallera i era una habitual al local i a les places. Això feia que el Paco Guerra, que en aquell moment anava a baixos, li digués en més d’una ocasió que podria provar d’anar a crosses. “Era el més feminista de tots!”, rememora la Núria que té un record molt difús de quan va debutar. El moment va arribar a finals de 1993, a la diada de les Fires de Santa Teresa del Vendrell, quan la Núria es va enfaixar per primera vegada per fer de crossa en un 2de7, el castell amb què vam acompanyar el 3de9 amb folre i un intent de 5de8.
I com segurament massa vegades ha passat a la nostra colla –i a d’altres!-, “la progressió” de la Núria va ser meteòrica. Només una setmana més tard d’aquella estrena en un castell de set, ja va fer de crossa en el 3de9 amb folre que vam descarregar aquell any per Santa Úrsula. El motiu: el “titular”, és a dir la crossa que hi havia d’anar, no era a plaça. El Paco Guerra, que feia de baix, sempre explica l’anècdota que quan va veure que faltava una crossa li va demanar permís al pare de la Núria per poder-hi posar a sa filla. I ell li va respondre: “ets boig!” Tot i que no s’hi va oposar, la Núria recorda que el seu pare es va enfadar molt.
I aquell mateix dia després del 3de9 amb folre va venir el 4, sense que ella ni la colla fossin conscients que estaven fent història, que estava trencant un sostre de vidre.
La temporada següent, a la Núria la van seguir altres dones: la seva germana Gemma Masdeu, la Petra Rey, la Rosa Ruiz i la Carme Guerra, totes elles es van convertir en habituals en els nuclis dels nostres castells, van obrir la porta a totes les que vam venir darrere i van normalitzar la presència de castelleres al cor de les pinyes.
En paral·lel aquell mateix any, la Maite Sánchez i jo mateixa –que érem molt jovenetes en aquell moment (15 i 14 anys, respectivament)- vam debutar d’escaletes al folre –vaja, el que ara anomenem terceres mans-. Hi pujàvem acompanyant en moltes ocasions a l’Helena Llagostera que quan no s’enfilava al tronc, ocupava aquesta posició.

Núria Masdeu, al costat del seu pare

Un home, per assegurar

Segurament la suma de les dues coses: que ja hi hagués dones a crosses a la pinya i que nosaltres ja estiguéssim avesades a pujar als folres va fer que es decidissin a provar-nos per anar de crosses dalt. Malgrat la insistència a la Núria Masdeu perquè ho provés ella, la primera en fer una prova a l’assaig va ser la Rosa Ruiz amb el seu cunyat Diego Cañamenro. Però com ella mateixa recorda “no hi arribava de cap manera!”. No us sabria dir exactament quin any va ser perquè en tenim un record molt difús, però probablement va ser la temporada 1996, quan la Maite i jo vam començar a assajar de manera regular per anar de crosses al folre. Sempre era a l’assaig, per tapar algun forat; per substituir el company que havia d’anar a plaça, perquè a plaça “calia anar a assegurar”, i això –en la mentalitat del moment- s’aconseguia molt més amb un home sense assajar, que amb una dona que hagués pujat a tots els assajos.

Només un parell de temporades més tard, la 98, la Viki Onieva deixava l’Escola de Grallers per convertir-se en una altra habitual als folres de la colla, des de llavors només els dos embarassos l’han apartat temporalment d’enfilar-s’hi! Però que ningú no es pensi que va ser arribar i moldre. Hi havia molts companys que no ho acabaven de veure clar això que anéssim al folre, de “motius” en vam sentir de tota mena: “no ompliu prou, no teniu prou força si van mal dades, no arribeu prou bé…” I això feia que malgrat que molts cops ocupéssim aquesta posició a l’assaig, quan arribava el dia gran, el dia que espera qualsevol casteller o castellera: el d’anar a plaça, ens quedàvem a terra d’acord amb algun d’aquests “motius”. Recordo que ens enrabiàvem i ploràvem pel que consideràvem una injustícia. Érem i ens sentíem capaces de fer-ho, però sempre hi havia qui en dubtava. Fins al punt, que la temporada 99, se’ns va acabar la paciència i vam escriure una carta de denúncia que vam penjar al suro de la sala i que vam amenaçar, fins i tot, d’enviar al Vallenc. La Maite l’ha conservat (i la podeu llegir aquí). L’aleshores cap de colla, el Tomàs Gormaz, ens va reunir per parlar i escoltar-nos. Ens va demanar que no ho féssim, que no enviéssim la carta. Us he de dir que la pressió i lògicament la dinàmica del món casteller en general –on cada cop era més habitual la presència de dones en aquestes posicions-, va fer que aquesta situació es revertís i cada cop el nostre paper als folres fos menys qüestionat.

Amb comptagotes

A partir d’aquí, la introducció de les dones a la colla s’ha anat fent amb comptagotes i han estat conquestes individuals i molt puntuals les que ens han permès veure a companyes en posicions diferents: de girades, d’agulles, de dones del darrere, a terços en un castell de vuit. Cal destacar que alguns dirigents han mirat més enllà i no han escoltat les veus més conservadores quan han decidit donar-nos una oportunitat. Un dels noms que em ve al cap és el del Salvador Ramon, a qui penso que és de justícia reconèixer la gosadia que d’altres en la seva posició no van tenir.
És cert, que les característiques físiques de dones i homes són diferents, en som conscients, però també és cert que només nosaltres: les dones, som veritablement coneixedores de les nostres capacitats. Només cal que obrim la ment i que allà on fins ara teníem un company, donem l’oportunitat perquè s’hi posi una companya. Com ja hem demostrat en més d’una ocasió, més d’un quedarà bocabadat de veure de què som capaces.

Ha calgut esperar també molts anys, per veure que les dones de la colla podien baixar del pis de sisens. Com sempre, hi havia algun cas aïllat, però era més aviat anecdòtic. Han estat les darreres temporades les que han normalitzat les noies de la colla a quints (de castell de nou). Fixeu-vos en els darrers castells que hem portat a plaça on noies com la Luz Ángela, la Maria i la Laia Torrell, la Zoraida Pedrosa, la Júlia Montserrat, la Marta Romero o la Mari Alonso, han estat habituals en aquesta posició que en els darrers anys s’ha anat feminitzant en la majoria de colles, també a la nostra. Abans d’elles no em voldria descuidar dos noms propis que també es van consolidar en aquest pis: la Marta Ferré i la Verónica Ruiz González.
Tot i que algunes veus adverteixen del perill que això suposa, ja que per tipologia física les noies és difícil que puguin baixar de pis i això fa que –a diferència del que passava tradicionalment- costi molt més tenir terços que vinguin de dalt. Però aquest és un debat que ara no ve al cas. En podríem parlar algun dia.

Les invisibles

Hi ha un gruix de dones que han tingut un paper importantíssim dins la nostra colla, però que mai no han tingut el reconeixement a la seva tasca, ja que sempre ha quedat en segon pla. Són les parelles d’alguns castellers actius, molt d’ells de tronc, que han assumit responsabilitats sobretot en el vessant més social i assistencial de la canalla. Parlo, per posar-ne només dos exemples, de la Montse Aixalà i la Montse Montané a qui crec que és de justícia valorar les hores i la implicació.

Les primeres!

La figura del cap de colla, amb permís de la de presidència, és segurament la més preuada dins una colla castellera. I l’any 2009, a la Joves vam trencar sostres de vidre escollint l’Helena Llagostera com a màxima responsable tècnica. Altre cop, l’Helena es convertia en pionera. No només per ser la primera dona cap de colla en 200 anys d’història dels Xiquets de Valls, que això s’ha explicat més, sinó perquè a hores d’ara segueix sent l’única dona que ha dirigit una de les agrupacions que han descarregat el 2de9 amb folre i manilles. I això és un fet que hauríem de reivindicar més sovint, perquè –com a mínim per mi- respon al model de colla que volem ser: els qui estimem la tradició, però som capaços de fer-la evolucionar.
Precisament per aquest compromís amb la necessitat d’avançar com a colla i com a Societat, vam ser de les primeres a crear una Comissió d’Igualtat dins la nostra entitat. L’objectiu: anar transformant les mentalitats més conservadores i treballar per una colla d’igualtat d’oportunitats tant en l’àmbit casteller com social. Les companyes que hi són al capdavant tenen molta feina a fer i seria important que totes i tots els hi donéssim un cop de mà perquè n’estic convençuda que qui hi guanyarà serà la colla.
I no vull acabar sense referir-me a una altra fita històrica. Aquest 2021 la Montse Solé s’ha convertit en la primera presidenta de la colla i també de la història dels Xiquets de Valls. De nou, doncs, som capaços de fer confiança a companyes perquè ocupin llocs de màxima responsabilitat a la nostra entitat i això ens hauria d’enorgullir, però també ens hauria de fer ser autocrítics i tenir clar que no n’hi ha prou que hi arribem unes poques, que l’objectiu hauria de ser que totes tinguéssim l’oportunitat de fer-ho. I un repte que llenço a l’aire, quan tindrem la primera cap de pinyes? Ja aniria sent hora.

 

Article escrit per Raquel Sans

1 Comment

  1. Nuria Masdeu 3 anys ago

    Llegint aquest article he reviscut moments inoblidables amb la colla que ja no recordava. Gràcies Raquel per homenatjar les dones de la colla, que han estat, han sigut i seràn moltes. Gràcies papa pels moments que vaig poder compartir amb tu a la colla, són el millor tresor que m’has regalat

Leave a reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.