La Colla Joves Xiquets de Valls a Vilafranca del Penedès

Article escrit per Eloi Miralles.

Gairebé es podria dir que la presència dels Xiquets de Valls a la meva Vilafranca es perd en la llunyania del temps si no fos que està ja ben documentada, en part, dins del primer terç del segle XIX, encara sota l’atàvica denominació de balls de Valencians. El triangle casteller per excel·lència en aquella època —Valls-Tarragona-Vilafranca— és el que ens aporta, sens dubte, més informació sobre castells; i amb el valor afegit, en el cas de la capital penedesenca, que les colles vallenques —de Pagesos i Menestrals— vingueren a «batejar-s’hi» sota l’avial denominació de la Muixerra i la Roser, uns noms que, com és sabut, corresponien als de les dues confraries vilafranquines que acostumaven a llogar-les per les seves festes anyals.

No caldria dir que la mateixa rivalitat que aquells dos grups antagònics de Xiquets de Valls sostenien al bressol casteller, es féu palesa amb similar braó a la Senyora Vila del Penedès, quan venien a actuar a casa nostra per la Festa Major, amb partidaris que, segons llurs preferències, ajudaven la colla Vella o la colla Nova (noms amb els quals començaren a ser conegudes la Muixerra i la Roser ja en el darrer tram de la centúria). I aquesta bipolaritat, amb algunes excepcions puntuals, es va anar mantenint, més o menys regularment, fins a l’adveniment de la guerra (in)civil dels anys 1936-1939. Acabada la contesa, la imposada uniformització de les colles que la sobrevisqueren —a Valls, Tarragona i el Vendrell— va anorrear inicialment aquella competència localista, tot fent-la decantar més cap a un nivell poblacional (Valls vs. el Vendrell, sobretot), fins que cap a finals de la dècada dels quaranta el restabliment de la dualitat vallenca —la Muixerra enfront la renascuda colla Vella— va fer que les coses tornessin una mica al seu lloc, malgrat que llavors la més que forta incidència d’uns Nens del Vendrell, reforçats i entossudits en la lluita per l’hegemonia castellera, pogués desvirtuar en bona part l’essència d’aquell antagonisme ancestral.

Pel que fa a Vilafranca, aquella antiga pugna tradicional ja mai més no es va viure ni amb la mateixa intensitat ni amb els mateixos condicionants. L’entesa afició vilafranquina ja no es va tornar a dividir com ho havia fet abans. I, en canvi, àdhuc abans de la fundació dels Castellers de Vilafranca, l’any 1948, es pot ben dir que, ni que fos només per tradició, declinava majoritàriament les seves preferències envers els Xiquets i no pas els Nens; encara més quan la mala relació entre aquests últims i els vilafranquins, arran de l’anomenada guerra dels enxanetes, va arribar al seu punt més àlgid, un cop passat el mitjan segle. Recordo, de jovenet, que quan les colles presents a plaça, el dia 30 d’agost, eren únicament les dues de Valls, el públic aplaudia indiscriminadament tant l’una com l’altra, cosa que no era tan clara si només n’hi havia una que pugnava amb els vendrellencs (cal recordar que els castellers locals no van actuar el dia de Sant Fèlix fins al 1965); aleshores la balança es decantava indefectiblement a favor dels de l’Alt Camp, tot i reconèixer, quan calia, els mèrits dels rivals; que un carro gros no es veia cada dia, què caram! I els del Vendrell hi tenien la mà trencada. La definitiva desaparició de la Muixerra, el 1965, va deixar la colla Vella com a única representant dels Xiquets i des d’aleshores ja cap vilafranquí no es va plantejar per quina colla de Valls sentia més simpatia, evidentment perquè només n’hi havia una. Però la nova situació creada —Vella vs. Nens— va tenir un punt d’inflexió important, a Vilafranca, a partir del 1968, amb la negativa per part dels rosats a participar en els concursos Anxaneta de Plata, la qual cosa va fer que, en alguns cercles, ja no se’ls mirés amb els mateixos ulls; i, en canvi, les simpaties envers els del Vendrell van créixer a preu fet.

I, amb la Colla Joves, tornen els Xiquets de Valls a Vilafranca

Davant l’absència vallenca, estava cantat que aquells concursos vilafranquins no tindrien gaire color. En efecte, els dels Vendrell van guanyar les quatre edicions de manera més o menys sobrada. I dic més o menys perquè en el darrer d’aquests certàmens, el del 1971, hi hagué una mica de frec a frec entre els Nens i els Verds, quan aquests van poder descarregar per primera vegada el quatre de vuit, un castell que els vendrellencs, menys forts que en anteriors convocatòries, ni van intentar i van haver de refiar-se del pilar de sis (carregat) per endur-se, pels pèls, la victòria.

Tanmateix, per a mi no va ser aquesta circumstància l’única destacable d’aquell Sant Fèlix del 1971. N’hi va haver una altra de caire més simbòlic i, fins i tot, més pacífic: el retorn dels Xiquets de Valls a la plaça de Vilafranca. I no eren rosades les camises d’aquells xiquets que hi plantaven castells, no, sinó vermelles; i noves de trinca, puix que s’havien estrenat just feia poc més de mig any, per les Festes Decennals de la Candela celebrades a Valls; no debades, aquell 1971 era «any candeler». Encara recordo com si fos ara, a peu de plaça, l’ovació amb què la munió de gent congregada a l’àgora més castellera va saludar la presència i l’actuació de la colla Joves Xiquets de Valls. Per a tots els que coneixíem, amb més o menys mesura, la trajectòria de la Muixerra, tornar a veure l’Anton Serra, el Ramon Benedicto (Creus) o el Lluís Liron dalt d’un castell va ser com poder retrocedir uns quants anys. Penso que la novella colla, endegada amb tota la il·lusió del món per alguns antics muixerros, acompanyats, però, de molts altres castellers que s’estrenaven, va saber jugar bé les seves cartes en aquells moments; i que la seva presència a Vilafranca ja va ser vista amb molts bons ulls des del precís moment que es va formalitzar la seva inscripció per participar en el  quart concurs Anxaneta de Plata.

Aquell 30 d’agost la colla Joves va fer un paper molt digne i es va mostrar com una colla plenament consolidada; els tres de set, cinc de set, quatre de set amb el pilar i torre o dos de set (carregat), van fer que totalitzés 1530 punts i es classifiqués en tercer lloc, per darrere només de vendrellencs i vilafranquins. Fou l’inici d’una trajectòria ascendent que ha durat fins als nostres dies i que altri millor que no pas jo ja ha posat —o posarà— en solfa oportunament. Només em plau recordar que aquella primera presència a Vilafranca va tenir una continuïtat pràcticament immediata, puix que un any més tard (1972) el primer quatre de vuit carregat per la colla Joves va tenir el mateix escenari; i no solament això, sinó que quatre anys després (1976) va passar el mateix amb el primer tres de vuit, també carregat. I sense apartar-me d’un context netament vilafranquí voldria afegir encara que —per més que jo sigui un fervent militant dels Verds, d’això no hi ha dubte— vaig estar molt content quan els Diables vermells (deixeu-me utilitzar aquest renom, malgrat que hagi estat esbombat posteriorment al 1971) van descarregar el carro gros pel Sant Fèlix del 1978. Aquell any, jo era un dels administradors de la Festa Major de Vilafranca i recordo com ens va plaure el fet que, per primera vegada a la història, havia estat possible de veure descarregar quatre vegades el quatre de vuit en una mateixa diada. Temps era temps! Ara no ens conformaríem «només» amb això…

Joves Xiquets que han fet història

Durant els primers anys de la colla Joves —o Jovens, com he escoltat sovint de boca d’uns quants vallencs—, atesa la meva condició de cronista casteller —primer a El Noticiero Universal i després a La Vanguardia—, vaig tenir l’oportunitat d’entaular relació amb una bona colla dels seus xiquets. Sé que me’n deixaré alguns, perquè el temps no perdona i potser més d’un se m’haurà esborrat de la memòria, però no voldria cloure aquest escrit sense citar-los, ja que fins i tot he mantingut bona amistat amb uns quants d’ells. Recordo els contactes telefònics sovintejats amb els meus principals informadors: els amics Anton Ferré i Andreu Montserrat, dissortadament desapareguts prematurament. Però també he de recordar-me d’altres —alguns encara hi són i altres no— que són o han estat, així mateix, història viva de la colla Joves: Isaac Rubio, Andreu Imbernon (Drapaire), Àngel Ruiz (Angelet), Francesc Capel, Llorenç Fabra (Llorençó), Ramon Solé (Escolanet), Albert Baldrich, Jordi Crusells, Joan Guasch (Bondeu), Julià Bascuñana, Jacint (Cinto) Fontanilles, Joan Inglès (Joan de Cabra), Ramon Barrufet —el net del cèlebre Blanco, a qui recordava per haver coincidit al col·legi dels hermanos de la Salle de Tarragona— o el cosí d’aquest darrer, Josep Maria Rodon, amb qui ja fa molt temps vaig tenir alguna petita trifulga avui sortosament superada. De més cap aquí, no puc deixar d’esmentar altres xiquets ben significatius, com ara Josep Maria Estil·les, Salvador Ramon (Salvadoret), els germans Frederic (Fede) i Tomàs Gormaz, Francesc (Quico) Fabra, Òscar Peris, Pere Rico, Joan Barquet, Jaume Galofrè o Josep Fernàndez, entre d’altres, sense oblidar la incombustible i omnipresent Helena Llagostera… I he deixat, a posta, una darrera citació que ens torna a situar —50 anys ja fa!— a Vilafranca, davant d’aquella primera torre o dos de set que s’hi va coronar amb camises vermelles. Ja he citat tres dels components que formaven al tronc, tots tres, per cert, veteraníssims…; però n’he d’afegir un altre, ja que en aquell Sant Fèlix, a peu de pinya, vam poder fer la descoberta d’un altre segon que també ho ha estat tot per a la colla Joves; em refereixo, òbviament, a Francesc (Siscu) Sànchez, amb qui he tingut l’oportunitat de compartir amicalment tasques de jurat als darrers concursos de Tarragona.

I posats a personalitzar, no voldria acabar sense fer esment d’una avinentesa que vaig tenir la satisfacció de contemplar a Vilafranca en més d’una ocasió. El protagonista, tal volta per raons d’edat, no era pròpiament de la colla Joves, tot i que em consta que —com a antic i destacat muixerro— si no duia la camisa vermella al pit, sí que la tenia al cap i al cor; em refereixo a un casteller que havia estat un gran segon de la Muixerra, en Ciril Bigorra (castellerament, Cirilo de Bigorra), que va servir de model a l’escultor Josep Busquets per a la realització del monument «El Casteller», que es pot veure al Pati de Valls (també s’ha dit que la imatge de l’enxaneta que sosté al coll podria correspondre al ja citat Llorençó, qui, aquest sí, encara va poder tastar les sensacions de ser muixerrillo). Doncs, bé, vet aquí l’anècdota: durant uns quants anys —ho recordo perfectament, a la dècada dels setanta— quan l’espinguet de la gralla ja havia deixat anar el darrer acord i s’havia esvaït del tot el roncar dels tabals, al bell mig de la plaça vilafranquina de Sant Joan (dita també de la Verdura) s’iniciava una cerimònia ritual amb sentors d’atàviques remembrances. El Cirilo —que tenia una presència física notable—, amb posat seriós i expectant, s’estava assegut davant d’una d’aquelles típiques taules rodones de cafè, amb coronament de marbre blanc ribetejat d’un cèrcol metàl·lic, de llautó daurat o platejat; i la seva muller, amb ànim complaent, començava tot un ritual: primer parava unes senzilles estovalles damunt la tauleta i les guarnia amb tovalló, plat, got i coberts; tot seguit s’ajupia per treure del cistell un recipient bregat en mil i una batalles, una d’aquelles mai oblidades carmanyoles de tres pisos que contenien les menges preparades prèviament; i ella, amorosament, li servia el dinar, un plat darrera l’altre, fins que el company restava saciat  i satisfet; a la fi, el cafè del bar del Coro, a pleret, i un bon caliquenyo a flor de llavis arrodonien l’àpat  festamajorenc amb la plena complicitat dels dos figurants…

Ignoro si el Cirilo de Bigorra i la seva dona encara van poder anar a Vilafranca aquell 30 d’agost d’ara fa mig segle; si encara van poder repetir tot aquell protocol de menjar i beure de ja feia uns quants anys..;  però vull pensar que sí que hi van ser o, si més no, se’m fa agradós de considerar aquesta possibilitat, adobada, a més, amb l’incentiu d’haver pogut veure la colla Joves Xiquets de Valls —hereva de la seva estimada Muixerra, amb la que tants dies de festa havia viscut— coronar una torre que ell havia defensat manta vegades.  El record d’aquell vell casteller roman encara en forma de monument, d’escultura de bronze ubicada al rovell de l’ou vallenc; això per a tots els qui volen i poden contemplar-la. Però, per a mi, a més, i ben íntimament, sempre anirà de bracet amb aquella enyorada imatge d’una taula rodona de marbre de cafè i una rústega carmanyola de tres pisos…