A només uns segons de la glòria

Santa Úrsula, marca com sempre, el punt més àlgid de la temporada i en aquesta ocasió arribàvem a la diada amb un programa d’allò més ambiciós. Per això, ja de sortida, vam encarar el principal repte: el tres de deu amb folre i manilles. Un castell que va evidenciar una millora importantíssima respecte l’intent del Concurs, però una millora que no va ser suficient per poder coronar per primera vegada els deu pisos.

La caiguda va ser dura i això va impedir tornar-hi amb el castell de deu. El sistema de rondes a la vallenca ens obligava a actuar tot just després de l’intent i calia asserenar els ànims. Per això vam optar per un tres de nou de tràmit que es va completar amb molta solvència.

Però l’orgull i l’ambició vermella es va fer palesa a la segona i a la tercera ronda quan vam encarar el dos de vuit sense folre. Un castell que havíem cuinat al local, gràcies a la feina metòdica del tronc i la canalla i també a la xarxa. El castell es va mostrar impecable fins l’entrada del menut aixecador que va tenir algunes dificultats en l’ascens però, ja amb l’enxaneta a les espatlles dels dosos, una forta fuetejada el va trencar.

La canalla no s’ho va pensar dues vegades i hi van voler tornar. Aquest cop la pujada de l’aixecador va ser més ràpida, però l’enxaneta va trigar massa en arrencar. Quan semblava que ja estava fet, l’enxaneta havia culminat dues de les tres passes per coronar el castell, l’estructura es va trenar i ens va tornar a deixar a només un segon de la glòria.

En la repetició vam optar per un dos de vuit folrat que va tornar a posar de manifest el compromís i el coratge, especialment, dels més petits.

No va ser la Santa Úrsula somniada, però tard o d’hora aquests segons de menys es convertiran en segons de més.